El far fos

  Comenta aquest text , el penges al teu blog i en cerques una imatge adient.

 El far fos

Aquell final era el començament de tot. Mentre tot s’acabava, tot començava de nou. És com quan resseguim amb els nostres actes el perímetre d’una circumferència. El viatge sempre s’acaba als tres-cents seixanta graus i torna a començar, assignant un paràmetre al nombre de voltes que s’anomena k. Una volta feta, una partida nova i una nova oportunitat per tornar a provar de guanyar. En realitat, el veritable guany seria poder perdre molts cops i poder començar sempre.

Així doncs, havia perdut una batalla, però la guerra era molt més llarga. La lluita durava tota una vida. I el veritable final no era pas perdre una partida, sinó deixar de tenir la capacitat de perdre. La mort aguaitava el seu moment. Mentrestant, nosaltres anàvem fent xino-xano, discorrent entre el bé i el mal, entre l’amor i l’odi, entre el negre i el blanc. Un món d’oposats. Un món de dualitats barrejades i sense nord, es movia en rotació al voltant de l’eix de la cobdícia. I amb el rumb perdut, poc a poc es destruïa.

Només la llum d’un far, fixada a l’horitzó utòpic, dirigia aquella petita barca desmanegada. I com si es tractés d’un miratge sobre la mar calma, aquell llum tènue il·luminava el seu pas lent enmig de les onades suaus, amb la intuïció que la mare naturalesa ens dota per a la supervivència. Els somnis eren el motor de l’esperança i la ingenuïtat, capaços de fer-nos tornar a reiniciar una drecera nova, després d’haver acabat acorralats en un atzucac més.

Com en un laberint, a la vida cercàvem la sortida, sense adonar-nos-en que no n’hi havia. Aquesta apareixeria ineluctable sense avisar. Per això, calia lluitar per gaudir sempre el moment i mai no rendir-se.